La plaça Lluís Companys és una de les culpables d'aquesta estima per el nostre poble.

Allà, any enrere, es produeix un explosió de sentiments, un orgasme de felicitat contagiosa que envaeix a tots els presents.

Després de una espera interminable, gegants, trabucaires, castellers i totes les entitats arriben per oferir-nos un ball celestial.

Aquest ball és rebut amb entusiasme, amb bogeria en algun cas, però amb una mica de respecte. Allà els diables ballen amb el foc a ritme de timbals que retronen a les orelles i al pit, els castellers erigeixen una torre que quasi toca el cel, i tot això sota l'atenta la mirada del colossal campanar.

El ball et deixa emportar, i tot el poble acaba ballant a ritme de pólvora i percussió.

I he de dir que estic molt agraïda a ella, perquè sempre que he passat pel seu costat m'ha fet sonriure i recordar moments que mai ningú podra tornar a viure, moment únics i meravellosos que sempre em faran tornar a un passat que mai oblidaré